Una
reflexió sobre la situació actual
Així podríem definir el que de
nou ens torna a tocar a viure, temps convulsos. El Covid-19 ens ha portat una
situació nova que no havíem viscut mai fins ara, una pandèmia que ens ha
obligat a aturar-nos i a treballar plegats/des per mirar de minimitzar els
danys provocats per aquesta pandèmia. Una malaltia altament contagiosa i amb
una alta mortaldat: quan estem escrivint aquestes línies el país ja passa de
1.000 persones mortes i milers d’infectades.
Aquesta aturada sobtada ha
posat de manifest les misèries del sistema econòmic i laboral en què vivim.
Encara no havíem assolit la recuperació de drets perduts durant la crisi del
2008 (i tenim aquesta horrorosa sensació de dejà vu), que de sobte ens
tornem a veure immersos en una crisi sanitària, però també econòmica i social.
La punta de llança per aplacar-la són els serveis sanitaris i socials, els que
van ser més castigats pressupostàriament i ideològicament en les darreres
dècades. Ara hem pogut comprovar que la societat estem molt lluny de posar en
el nostre centre a qui toca: les
persones i la seva cura. Esperem sortir d’aquesta fixant-nos en allò més
important: la vida de les persones.
En quinze dies de gestió tots
i totes hem pogut comprovar que la improvisació, la imposició política i la
sobreprotecció de “l’economia“ han estat a l’ordre del dia: quatre decrets
lleis ambigus, caos i incertesa a milions de llars... En temps de crisis el
darrer que ha de fer un govern és crear incertesa com ho ha fet l’espanyol. A
banda de mirar de carregar el cost econòmic i social sobre els i les de sempre.
ERTOs, acomiadaments, autònoms/es, pimes... són paraules darrera les quals hi
ha centenars de milers de persones que pagaran un preu alt per protegir la seva
salut i la de tots/es. I això ni és just ni és progressista, les coses pel seu
nom.
També veiem com el Covid19 és
transmet amb més velocitat en els barris amb rendes més baixes, allà on el
teletreball no arriba. També ha posat de manifest la desprotecció de les dones
davant els seus agressors domèstics, o la solitud de moltes persones grans.
Finalment, tard i malament, ja
tenim un confinament total. I restarem a les nostres llars més temps del que hom
es podia pensar (Maig? Juny? Qui ho sap?). Però per seguir-lo cal que tothom
tinguem assegurats els serveis bàsics, el jornal, els àpats, la llum, l’aigua,
les comunicacions... i baixar la corba
fins a eradicar aquesta pandèmia, ni que sigui temporalment.
També hem comprovat que, en
temps convulsos, cal tenir un ESTAT que protegeixi la nostra població. I que algunes
administracions públiques pensin més en la salut de la ciutadania i que no pas
en protegir pactes de “gobierno”, que a hores d’ara no tenen ja cap futur.
Les competències reals de cada
administració han quedat meridianament clares. Mentre el govern espanyol, amb
l’acord de les patronals i els sindicats del règim, disposa els ERTOs com a
solució per aturar les activitats no essencials (els centres esportius
municipals -CEM-, per exemple, han estat tancats per ordre governativa), l’Ajuntament
de Barcelona (governat pels mateixos partits que l’executiu espanyol) emet un
decret per fer-se càrrec dels salaris dels treballadors i les treballadores de
les concessions municipals (com els CEMs), però no prohibeix fer cap ERTO... Què
han de fer llavors el CEMs? De la mateixa manera, podríem parlar de l’administració
de la Generalitat i les empreses encarregades del servei de menjador escolar.
Aquesta descoordinació
institucional és precisament el que des de bon principi s’hauria d’haver tallat
d’arrel... però l’axioma de sortida per a alguns/es responsables no era aturar
la pandèmia i salvar vides, sinó aprofitar l’avinentesa per imposar un relat
polític. El resultat serà completament el contrari. El temps convulsos també
posen a tothom al seu lloc.
Donar-vos les gràcies a totes
i tots aquells/es que esteu cada dia deixant-vos la pell per aturar aquesta
pandèmia i els seus estralls.
Moltes
gràcies!
